621-631 AD., Visigoths of Spain, Suinthila, Toledo mint, Tremissis.

Visigoths of Spain, Suinthila, Toledo mint, 621-631 AD.,
AV Tremissis (20 mm / 1,46 g),
Obv.: + SVINTHILA REX , busto de frente.
Rev.: + TOLETO PIVS , busto de frente.
Miles 280, 223a ; MEC 446, 242 .

Suintila fou rei visigot del 621 al 631. Havia lluitat contra els runcons el 612, i contra els bizantins sota les ordres de Sisebut el 614-615. Succeí Recared II el 621.
Res més accedir al tron Suintila va haver de combatre contra els vascons que tornaven a assolar la Tarraconense, i descendiren pel la Vall de l'Ebre. L'exèrcit real va sorprendre als vascons lluny de les seves muntanyes i d'altres zones agrestes on refugiar-se. Centenars de vascons van ser capturats, i van haver de lliurar les seves armes. Per garantir la tranquil·litat en el futur, el rei va exigir dels caps de guerra el lliurament d'ostatges. A més se'ls va obligar a treballar construint una fortalesa, anomenada Ologicus, la qual no ha estat identificada, però que havia de situar-se a la zona entre Pamplona i l'Ebre, i a la qual segurament es traslladaria la guarnició visigoda de Pamplina, ciutat en la que era massa vulnerable a l'estar envoltada d'una població hostil. Per això Isidoro va anomenar a Ologicus com Civitatem Gothorum (Ciutat dels gots) en contraposició a Pamplona, ciutat dels vascons.
Però les bandes de vascons que no havien estat capturades i desarmades, es van reorganitzar ràpidament i van reprendre les seves activitats, probablement el següent any (en tot cas és segur que tornaven a assolar la Tarraconense el 625).
Entre el 622 (després de la campanya vascona) i el 625 (quan de fet acaba la seva crònica Isidor) Suintila va expulsar als bizantins de les seves últimes posicions. La qüestió bizantina és objecte de múltiples controvèrsies. Els grecs havien ocupat alguns territoris en temps de Recared, cap al final del seu regnat, (el 589 governava Spania el patrici Comenciolus, i sembla que no es temia cap atac visigot, però la situació va canviar a finals de segle). Durant el regnat de Viteric va tornar a combatre's amb resultat incert (una probable expansió bizantina limitada va haver de ser contrarestada pel contraataque visigot); Gundemar els va atacar de nou el 611 però sembla que els grecs fins i tot van poder mantenir les seves posicions essencials. Les campanyes decisives es van portar a terme els anys 614 i 615, prenent-se diverses ciutats, entre elles Màlaga. El problema consisteix a saber quin any es va conquerir Cartago Nova (tradicionalment s'assenyalava la data del 621, però probablement no és correcta). Es sap que en la dècada dels trenta, és a dir alguns anys després de l'expulsió dels bizantins, la ciutat romania destruïda (així ho indica Isidor en la seva obra "Etimologies"), cosa que pel que sembla va ser obra dels gots, que van fer el mateix amb altres ciutats. El cronista franc Fredegari confirma el fet amb aquestes paraules: "...et plures civitates ab imperi Romano Sisebodus litore maris abstulit et usque fundamentum destruxit.", text del qual la traducció seria: "i més ciutats de l'Imperi Romà van ser preses per Sisebut a la zona costanera i seguidament va iniciar la seva destrucció". De fet Cartago Nova ja havia d'estar amenaçada des dels temps de Viteric. La propera ciutat de Bigastrum va caure abans del 610 en mans visigodes (doncs el seu Bisbe va assistir a un Concili el 610) i va obtenir certa preponderància, potser a causa que la població de Cartagena abandonava la ciutat i es refugiava en Bigastrum, pero va ser destruïda cap a aquesta mateixa època (anys vint o trenta). L'hipòtesi més corrent és que els gots no podien prendre les ciutats emmurallades més que després de llargs setges, i per això quan prenien ciutats emmurallades a l'enemic destruïen les fortificacions perquè no tornessin a servir-los de base en cas d'una reconquesta. La tesi es recolza en la destrucció (comprovada per l'arqueologia) de les ciutats d'Àfrica quan la província va ser presa pels vàndals; en la destrucció de les ciutats italianes de Pisaurum i Fanum pel rei ostrogot Vitiges, i de Benevent, Nàpols, Spoleto i Tivoli per un altre rei ostrogot, Tòtila; i en una conducta similar dels llombards amb els bizantins. Això pressuposa que Cartago Nova hauria de ser presa pels gots després del regnat de Recared i abans del de Sisebut (és a dir entre el 602 i el 612). El 602 l'exèrcit que els havia de combatre va ser confiat a Viteric, qui el març del 603 va aprofitar el seu control per donar un cop d'estat. Per tant va poder combatre durant el 602 sense que se sapiga res d'això; en canvi sens dubte no va sortir a combatre el 603; després es va poder combatre el 604, 605 i 606 (i potser fins i tot posteriorment el 607, 608 i 609) i en alguna d'aquestes campanyes es prengué Sagontia i segurament Bigastrum; finalment es va tornar a lluitar el 611, sembla que amb poc èxit. El fet que el Bisbe de Bigastrum estigués present en el Concili del 610, i que precisament la qüestió d'aquest Sínode fos el convertir a Toledo en Arquebisbat en substitució de Cartago Nova, podria indicar que la ciutat encara no havia estat recuperada. La destrucció en aquest cas cal atruir-la als bizantins, que, encerclats, l'haurien destruit abans d'abandonar-la. Només la referencia de Fredegari de que la destrucció de ciutats costaneres va ser obra de Sisebuto impedeix assegurar-ho. La conquesta fou probablement el 614.
Després d'això quedava poc als bizantins. Tradicionalment es col·locava el seu domini en el Sud de Portugal (basat en l'inassistència als concilis posteriors al 589 i fins al del 653 del Bisbe de Ossonoba; així els bizantins haurien dominat la regió des aproximadament el 599 fins a al voltant del 650), però és molt improbable que mai, ni en els inicis de la seva presència, quan major extensió abraçava el seu domini, arribessin a dominar aquesta zona. Segurament la seva zona de domini s'havia reduït a una zona de l'Estret enfront de Ceuta, entre la regió de Gades (amb Besipo, Melgable i Bilone Claudia), la zona de l'Estret pròpia (amb Mellaria i Calpe) i la zona a l'oest de Màlaga (amb Barbesula, Sálduba i Suol). Isidor és molt poc informatiu (fet habitual en l'il·lustre sant) i es limita a indicar: "...urbs residuas quas in Hispaniis Romana magnus agebat, proelio conserto obtinuit" que es traduiria per: "la resta de les ciutats de certa importància que conservaven els bizantins les va ocupar (Suintila) mitjançant batalla". No dóna ni el nom d'una d'elles, ni la data, ni cap indicació apreciable més que el fet de parlar de ciutats en plural, el que indicaria que eren més d'una.
Tradicionalment s'ha suposat a Màlaga, Ceuta i Tànger ocupades el 615, a Cartago Nova el 621 (o més aviat el 622, car el 621 el rei va combatre contra els vascons), l'Algarve cap al 625-626, i les últimes places indeterminades el 629. Però atès que Isidor va acabar la seva Crònica en la primavera del 626 i la conquesta ja havia conclòs, haurem de suposar que aquesta va tenir lloc amb anterioritat. Com suposem que Cartago Nova havia estat ocupada vers el 614 i que els Algarves mai van ser possessió grega, sol restaven als orientals algunes possessions, segurament a la zona de l'Estret, a l'altre costat de Ceuta. La campanya contra els vascons sol datar-se el 621, encara que també va poder esdevenir-se el 622, car Isidor sols indica que va ser "al principi del seu regnat". La lluita contra els bizantins va haver de portar-se a terme entre el 622 i el 625, i per tant sembla més probable que fora entre el 623 i el 625.
Abans del 625 Suintila va associar al tron al seu fill Ricimir. El seu germà Geila va participar també en el govern. El rei estava casat amb una dama anomenada Teodora. Se'l considera en general un governant pietòs que donà a l'Església de Guarrazar en la Cartaginense una corona d'or (que encara existeix, formant part del l'anomenat tresor de Guarrazar que va ser localitzat a mitjans del Segle XIX).
El 625 es sap per una carta de Brauli, Bisbe de Saragossa des el 631 al 651 (va succeïr al seu germà Joan, que havia estat bisbe des el 619 al 631 aproximadament), que es produïen desordenis en els voltants de la ciutat, i havia guerra, pesta i fam. No cap dubte de l'activitat vascona a la zona s'havia reprès
Isidor va dedicar al rei la seva primera edició de la Història dels gots, i en ella va fer un elogi de la bona fe, la prudència, l'energia, el rigor com jutge, la diligència en els assumptes de govern i la generositat amb els pobres del rei. Però en la segona edició, uns deu anys després, quan ja Suintila havia estat deposat, tots aquests elogis van ser suprimits. Sembla que els elogis tenien un fons de veritat, i que en tot cas la política del rei disgustava als magnats i no al poble. No obstant això no podia mantenir-se l'alabança una vegada caígut del poder, i amb el tron ocupat per la facció rival.
El 631 va ser enderrocat pel dux de Septimània, Sisenand. Suintila va fugir i se sap que va morir després del 634 (potser cap al 641). El 633 el IV Concili de Toledo, presidit per Sant Isidor de Sevilla, el va excomunicar i expropiar els bens.

Suintila (? - 634), rey de los visigodos (621 - 631).
Combatió contra los bizantinos establecidos en la península Ibérica en el 620, estando a las órdenes del rey Sisebuto. Al año siguiente fue elegido rey, después de la muerte de Recaredo II. (En ese mismo año de 621 murió Sisebuto, reinó y murió Recaredo II y empezó a reinar Suintila).
Siendo ya rey, Suintila derrotó a los vascones, que saqueaban la Tarraconense, consiguiendo una deditio (rendición incondicional), nunca antes lograda. Los prisioneros fueron obligados a construir "Oligicus", que junto con Vitoria formarían una línea defensiva contra futuras incursiones. Oligicus, Vitoria y Recópolis, fueron las únicas ciudades fundadas por los visigodos en la Península. Suintila siguió luchando contra los bizantinos que ocupaban desde el siglo VI algunas zonas de las costas mediterráneas en la franja costera que va desde Valencia hasta Cádiz. Los expulsó y de esta manera completó la unificación territorial de la península, que había sido el sueño de monarcas anteriores.
Otro empeño del monarca fue el de reforzar la autoridad del rey frente a la nobleza y la iglesia, que continuaban en un progresivo poder. También quiso hacer hereditaria la corona y asoció a su hijo Ricimiro a la corona. Estos intentos provocaron una reacción contraria en algunos magnates y la iglesia, lo que fue el principio del fin para el rey Suintila.
En el año 631 Sisenando, gobernador de la provincia de la Narbonense (la Septimania en el sur de la actual Francia), lugar de concentración de tropas por su frontera con los francos, organizó una rebelión que con apoyo extranjero (Dagoberto de Neustria) se fue extendiendo con sucesivas deserciones, incluida la de Geila, hermano del rey. Finalmente el rey aislado fue depuesto. (ver Sisenando para una cronica de esta rebelión). En el IV Concilio de Toledo del año 633, presidido por Isidoro, arzobispo de Sevilla, Suintila fue excomulgado y recibió el anuncio de la confiscación de todos sus bienes. En ese mismo concilio, Sisenando fue legitimado como rey y también se estableció oficialmente el carácter electivo de la monarquía visigoda. Suintila murió un año más tarde, en el 634.
Tenemos opiniones contradictorias respecto al carácter de Suintila. Isidoro de Sevilla, en su primera versión de la Historia de los Godos, lo califica como "no sólo el príncipe de su pueblo, sino también el padre de los pobres". Sin embargo, en una versión posterior, editada después de su caída como rey eliminó estos elogios. Un cronista del 754, continuador de Isidoro, lo trata con bastante simpatía, mientras que Fredegario dice que era excesivamente duro con su pueblo y que se atrajo el odio de los magnates.


Suinthila war von März 621 bis zum 26. März 631 König der Westgoten.
Suinthila bewährte sich unter König Sisebut als Heerführer. Als nach dem Tod Sisebuts (Februar 621) auch dessen Sohn und Nachfolger Rekkared II. nach einer Regierung von nur wenigen Tagen starb, wurde Suinthila zum König erhoben. Suinthila vertrieb die Byzantiner um 625 aus ihrem letzten spanischen Stützpunkt in Cartagena und brachte so die gesamte Iberische Halbinsel unter die Herrschaft der Westgoten. Ceuta und die Balearen blieben allerdings byzantinisch.
631 bildete sich eine Adelsverschwörung gegen Suinthila, der sich offenbar durch eine antiaristokratische Politik unbeliebt gemacht hatte. Die Rebellen wandten sich an den Frankenkönig Dagobert I., der zu ihrer Unterstützung ein Heer entsandte. Bevor es zur Schlacht kam, wurde Suinthila bei Saragossa von seinen Anhängern – darunter auch seinem Bruder Geila – verlassen. Er musste abdanken, und der Anführer der Rebellen, Sisenand, wurde zum neuen König gewählt. Das von Sisenand einberufene 4. Konzil von Toledo (633) rechtfertigte den Thronwechsel mit angeblichen Übeltaten Suinthilas.
Für die Behauptung, dass Suinthila ein Schwiegersohn Sisebuts war, gibt es keinen Beleg. Suinthila hatte einen anscheinend noch jugendlichen Sohn namens Ricimer (Riccimirus), den er zum Mitregenten erhob; auf den Münzen Suinthilas erscheint Ricimers Name jedoch nicht.